En un prestatge

“He pensat com seria estar al teu costat, com seria canviar el món al teu costat i fer el que nosaltres vulguem. He pensat que et tindré sempre al meu cor, que no em perdràs. Perquè estimar ho és tot, tu ho ets tot per mi.”

Però passa que ja és d’ell, que no hi ha res a perdre, que la seva mirada diu un t’estimo a l’orella, mentre va buscant les seves mans i li dóna un petó després de despertar-se al costat d’ell i abraçada a ell.


Crec que aquesta vegada no s’ha punxat amb cap espina de la rosa.

Promesa silenciosa de nit

No esperava cap trucada aquella tarda. La pregunta em va agafar per sorpresa, no era una pregunta qualsevol. Volia penjar el telèfon, però una necessitat de sinceritat m’obligava a estar en línea.
Ell esperava impacientment escoltant el silenci que ella produïa a l’altre costat del telèfon fins que es va disposar a xiuxiuejar un “si”.
El silenci la va portar de la mà.
“Em desitges? Això és l’únic que ens ha d’importar aquesta nit. Desitjo perdre’m en els teus ulls, i notar quan la teva boca es fa presa dels meus llavis. Desitjo perdre’m en els teus ulls, profunds i misteriosos, i notar com t’apropes a mi.
La teva olor, a fusta i a tabac, a perfum i a desig, s’instal·la en mi mentre els nostres dits s’entrellacen.
M’agafes i t’agafo, només quedem separats per la nostra roba, que ja molesta. Et desitjo, em desitges. Petoneges cada centímetre mentre jo t’acaricio el cabell.”
“T’acompanyo en el teu viatge, on mai arribarà la realitat que ens envolta. Trencarem el silenci. A poc a poc, sense presa.”
Ell anava a ser d’ella, ella anava a ser d’ell, i amb això era més que suficient.
Aquí, es complia la promesa silenciosa, es tancava el pacte sense compromís, encara que es saludessin amb dos petons quan es trobessin, encara que fingeixin la més incondicional indiferència o la més forta amistat.
Ell va cuidar, va conservar i va guardar el text en una carpeta del seu ordinador portàtil, i va decidir que aquella nit era la primera de moltes altres, i que no hi havia temps a perdre.

Lluna de cristall

Tu, nua, davant meu, sense capes de mentides ni somriures que no ho són. Tu, nua, tu sola, tu amb mi, sincera i clara. Et miro, em fixo bé en cada detall del teu cos, del meu cos. I ploro. Ho faig com sempre, amb tristesa i odi, per una carcassa que no reflexa com sóc i que, jo, veig massa petita.

Dins, emotivitat, sempre això, massa emotivitat. I t’agradaria que tothom et digues, ben fort, el que tu mateixa no et creus. Sí, que t’agrada, o potser fins i tot, ho necesites tan com l’aire que respirem. Sempre intentes complaure els altres i ho fas tot per tal de solucionar els seus problemas. I els teus, diguem, qui te’ls resol? Potser és aleshores que et sents sola. I plores. Romans a l’espera de que algun dia les coses canviïn, i mentrestant vius d’un futur imaginari. I és clar, sempre ho has dit tu: que somiant no fas mal a ningú, però potser et fas mal a tu mateixa.

Saps, a vegades tinc por de tu, d’odiar-te per ser com ets. Aleshores agafaria un paper i escriuria com crec que ets, com m’agradaria que fossis i tot allò que has de canviar. Ho sento, sé que sóc molt exigent. He de reconèixer que, encara que no t’ho digui mai, també tens algunes virtuts que admiro: la teva sinceritat i la inocencia que et fa creure en la bondat de l’home i et fa estimar amb tanta força com tu saps estimar.

Altres dies, et veig com una estranya i pateixo estar davant d’una desconeguda. Aleshores em fixo bé en la teva cara de nina, els teus ulls grans, color marró xocolata i la teva expressió trista. Potser no ets tan diferent a mi, potser si apropo una mica la mà al vidre i tu també, algun dia ens podrem tocar, algun dia ens podem entendre i, fins i tot, ens podem començar a estimar. Fet i fet, podria ser que fóssim la mateixa persona.

Per a la Karina que viu dins del mirall,
de la Karina que viu fora.

18.4

Se trata de construir, no de destruir.

Por lo tanto, esta hermosa flor dejará de lado todo aquello que la destruye por dentro. Dejará a aquellas malas hierbas que no le aportan nada, solo aburrimiento y malestar. Si hace falta las arrancaré, pero por ahora no.

Eh! Era, es y será una hermosa flor.

18.3

Sentada en el suelo, apoyada en la pared blanca mirando a la pared roja. Mi cabeza se balanceaba al compás de la música mientras miraba por la ventana. Una habitación bastante atractiva, nose como entré, pero me sentía a gusto en mi ignorancia cerrándome ante todo lo que me molestaba. Cuando quería salir, salía, pero más tarde volvía a entrar. La música iba sonando, y la verdad, no me gustaba mucho el ritmo, pero me sentía a gusto en mi ignorancia. Cuando abría los ojos, me cansaba, era todo tan raro y diferente a mí, que prefería estar en la habitación.

La llave a esa habitación solo la tenía yo. La cerradura estaba nueva, hasta que un día me fijé que la cerradura había sido forzada. Me dio por mirar por el agujero de la puerta y tu estabas intentando abrir la puerta con una tarjeta de crédito, más tarde con una percha…hasta que lo conseguiste. Ese tú me liberó de la habitación.

Ahora la música suena muy bien, al ritmo de guitarra, batería y bajo.
Ahora mis ojos no se cansan cuando los abro y veo aquello que no me gusta.
Ahora la habitación resulta poco atractiva.
Ahora la puerta queda dañada.
Ahora no me siento sola, ya me quedo mejor contigo fuera de esta habitación. Y que me cojas de la mano y me enseñes lo que hay fuera.
Ya no tengo miedo.

18.2

Quina pena em dóna el pobre àcid gasós que ha de tornar a seguir vagant per l'infinit.

Atracció Física ,
reacció Química.

FOLIE IV

Même les sourires des gens devenaient superficiels,
même leurs façons d'agir.
Plus rien n'était profond, sincère, vrai.
On savait que notre bonheur allait être éphémère.
Pourtant l'Amour était encore là.
La peur au ventre, nous continuions d'avancer,
essayant de freiner le temps qui courait si vite.
Essayant de profiter de chaque instant
comme s'ils allaient être les derniers.