No esperava cap trucada aquella tarda. La pregunta em va agafar per sorpresa, no era una pregunta qualsevol. Volia penjar el telèfon, però una necessitat de sinceritat m’obligava a estar en línea.
Ell esperava impacientment escoltant el silenci que ella produïa a l’altre costat del telèfon fins que es va disposar a xiuxiuejar un “si”.
El silenci la va portar de la mà.
“Em desitges? Això és l’únic que ens ha d’importar aquesta nit. Desitjo perdre’m en els teus ulls, i notar quan la teva boca es fa presa dels meus llavis. Desitjo perdre’m en els teus ulls, profunds i misteriosos, i notar com t’apropes a mi.
La teva olor, a fusta i a tabac, a perfum i a desig, s’instal·la en mi mentre els nostres dits s’entrellacen.
M’agafes i t’agafo, només quedem separats per la nostra roba, que ja molesta. Et desitjo, em desitges. Petoneges cada centímetre mentre jo t’acaricio el cabell.”
“T’acompanyo en el teu viatge, on mai arribarà la realitat que ens envolta. Trencarem el silenci. A poc a poc, sense presa.”
Ell anava a ser d’ella, ella anava a ser d’ell, i amb això era més que suficient.
Aquí, es complia la promesa silenciosa, es tancava el pacte sense compromís, encara que es saludessin amb dos petons quan es trobessin, encara que fingeixin la més incondicional indiferència o la més forta amistat.
Ell va cuidar, va conservar i va guardar el text en una carpeta del seu ordinador portàtil, i va decidir que aquella nit era la primera de moltes altres, i que no hi havia temps a perdre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario