Lluna de cristall

Tu, nua, davant meu, sense capes de mentides ni somriures que no ho són. Tu, nua, tu sola, tu amb mi, sincera i clara. Et miro, em fixo bé en cada detall del teu cos, del meu cos. I ploro. Ho faig com sempre, amb tristesa i odi, per una carcassa que no reflexa com sóc i que, jo, veig massa petita.

Dins, emotivitat, sempre això, massa emotivitat. I t’agradaria que tothom et digues, ben fort, el que tu mateixa no et creus. Sí, que t’agrada, o potser fins i tot, ho necesites tan com l’aire que respirem. Sempre intentes complaure els altres i ho fas tot per tal de solucionar els seus problemas. I els teus, diguem, qui te’ls resol? Potser és aleshores que et sents sola. I plores. Romans a l’espera de que algun dia les coses canviïn, i mentrestant vius d’un futur imaginari. I és clar, sempre ho has dit tu: que somiant no fas mal a ningú, però potser et fas mal a tu mateixa.

Saps, a vegades tinc por de tu, d’odiar-te per ser com ets. Aleshores agafaria un paper i escriuria com crec que ets, com m’agradaria que fossis i tot allò que has de canviar. Ho sento, sé que sóc molt exigent. He de reconèixer que, encara que no t’ho digui mai, també tens algunes virtuts que admiro: la teva sinceritat i la inocencia que et fa creure en la bondat de l’home i et fa estimar amb tanta força com tu saps estimar.

Altres dies, et veig com una estranya i pateixo estar davant d’una desconeguda. Aleshores em fixo bé en la teva cara de nina, els teus ulls grans, color marró xocolata i la teva expressió trista. Potser no ets tan diferent a mi, potser si apropo una mica la mà al vidre i tu també, algun dia ens podrem tocar, algun dia ens podem entendre i, fins i tot, ens podem començar a estimar. Fet i fet, podria ser que fóssim la mateixa persona.

Per a la Karina que viu dins del mirall,
de la Karina que viu fora.

18.4

Se trata de construir, no de destruir.

Por lo tanto, esta hermosa flor dejará de lado todo aquello que la destruye por dentro. Dejará a aquellas malas hierbas que no le aportan nada, solo aburrimiento y malestar. Si hace falta las arrancaré, pero por ahora no.

Eh! Era, es y será una hermosa flor.

18.3

Sentada en el suelo, apoyada en la pared blanca mirando a la pared roja. Mi cabeza se balanceaba al compás de la música mientras miraba por la ventana. Una habitación bastante atractiva, nose como entré, pero me sentía a gusto en mi ignorancia cerrándome ante todo lo que me molestaba. Cuando quería salir, salía, pero más tarde volvía a entrar. La música iba sonando, y la verdad, no me gustaba mucho el ritmo, pero me sentía a gusto en mi ignorancia. Cuando abría los ojos, me cansaba, era todo tan raro y diferente a mí, que prefería estar en la habitación.

La llave a esa habitación solo la tenía yo. La cerradura estaba nueva, hasta que un día me fijé que la cerradura había sido forzada. Me dio por mirar por el agujero de la puerta y tu estabas intentando abrir la puerta con una tarjeta de crédito, más tarde con una percha…hasta que lo conseguiste. Ese tú me liberó de la habitación.

Ahora la música suena muy bien, al ritmo de guitarra, batería y bajo.
Ahora mis ojos no se cansan cuando los abro y veo aquello que no me gusta.
Ahora la habitación resulta poco atractiva.
Ahora la puerta queda dañada.
Ahora no me siento sola, ya me quedo mejor contigo fuera de esta habitación. Y que me cojas de la mano y me enseñes lo que hay fuera.
Ya no tengo miedo.

18.2

Quina pena em dóna el pobre àcid gasós que ha de tornar a seguir vagant per l'infinit.

Atracció Física ,
reacció Química.

FOLIE IV

Même les sourires des gens devenaient superficiels,
même leurs façons d'agir.
Plus rien n'était profond, sincère, vrai.
On savait que notre bonheur allait être éphémère.
Pourtant l'Amour était encore là.
La peur au ventre, nous continuions d'avancer,
essayant de freiner le temps qui courait si vite.
Essayant de profiter de chaque instant
comme s'ils allaient être les derniers.

FOLIE III

Piensa en mi. Piensa en un lugar donde esté yo. Piensa en una situación que lo favorezca. Piensa que de un modo u otro, yo estaré contigo en cada lugar, en cada situación, en cada palabra escrita, y que cuando lo lea, me tendrás en cada letra de vuelta.

FOLIE II

Ell la mirava com la més fabulosa, ella sentia alguna cosa estranya, algú la observava. Es gira i el veu. Comença a caminar, sent ella la intèrpret. Ell continuava mirant-la i ella sentia que aquell dia canviaria, que no era un dia qualsevol.

No estaven pendents del seu voltant, estaven ells dos sols enmig, no de la classe, sinó d’un món creat per ells.

En un moment, entre mirada i mirada, ell aixeca el cap de la llibreta deixant el boli a un costat per trobar la pupila d’ella. I si, ambdues pupiles es reflexen a ambdós ulls.
Al sortir de classe, entre la multitud, podia semblar impossible trobar algú, però les mirades es van creuar, es van trobar. Ell es va fer el fort, però no sabia fer-ho, els sentiments estaven per damunt de tot. Ella actuava indiferent, però tampoc sabia com fer-ho, aquella mirada d’ulls negres la va sorprendre.

Tots dos sabien que aquell dia canviaria d’un moment a un altre. Ella, tímida, s’apropa a ell i li diu hola, ell fa el mateix. Ella mira al terra, quan observa un retrat d’ella mirant a la lluna en un cel sense estrelles. Era un dibuix creat per ell que tenia a una llibreta sota el braç. Se’l queda mirant. “A vegades una mirada reflexa la teva personalitat” diu ell. Ella sorpresa per les seves paraules i el dibuix, li salten llàgrimes sense voler.
“Tampoc m’esperava que t’anés a abraçar” diu ella.

I s’abracen, descobrint la timidesa de cadascú.