Tu, nua, davant meu, sense capes de mentides ni somriures que no ho són. Tu, nua, tu sola, tu amb mi, sincera i clara. Et miro, em fixo bé en cada detall del teu cos, del meu cos. I ploro. Ho faig com sempre, amb tristesa i odi, per una carcassa que no reflexa com sóc i que, jo, veig massa petita.
Dins, emotivitat, sempre això, massa emotivitat. I t’agradaria que tothom et digues, ben fort, el que tu mateixa no et creus. Sí, que t’agrada, o potser fins i tot, ho necesites tan com l’aire que respirem. Sempre intentes complaure els altres i ho fas tot per tal de solucionar els seus problemas. I els teus, diguem, qui te’ls resol? Potser és aleshores que et sents sola. I plores. Romans a l’espera de que algun dia les coses canviïn, i mentrestant vius d’un futur imaginari. I és clar, sempre ho has dit tu: que somiant no fas mal a ningú, però potser et fas mal a tu mateixa.
Saps, a vegades tinc por de tu, d’odiar-te per ser com ets. Aleshores agafaria un paper i escriuria com crec que ets, com m’agradaria que fossis i tot allò que has de canviar. Ho sento, sé que sóc molt exigent. He de reconèixer que, encara que no t’ho digui mai, també tens algunes virtuts que admiro: la teva sinceritat i la inocencia que et fa creure en la bondat de l’home i et fa estimar amb tanta força com tu saps estimar.
Altres dies, et veig com una estranya i pateixo estar davant d’una desconeguda. Aleshores em fixo bé en la teva cara de nina, els teus ulls grans, color marró xocolata i la teva expressió trista. Potser no ets tan diferent a mi, potser si apropo una mica la mà al vidre i tu també, algun dia ens podrem tocar, algun dia ens podem entendre i, fins i tot, ens podem començar a estimar. Fet i fet, podria ser que fóssim la mateixa persona.
Per a la Karina que viu dins del mirall,
de la Karina que viu fora.
No hay comentarios:
Publicar un comentario