Ell la mirava com la més fabulosa, ella sentia alguna cosa estranya, algú la observava. Es gira i el veu. Comença a caminar, sent ella la intèrpret. Ell continuava mirant-la i ella sentia que aquell dia canviaria, que no era un dia qualsevol.
No estaven pendents del seu voltant, estaven ells dos sols enmig, no de la classe, sinó d’un món creat per ells.
En un moment, entre mirada i mirada, ell aixeca el cap de la llibreta deixant el boli a un costat per trobar la pupila d’ella. I si, ambdues pupiles es reflexen a ambdós ulls.
Al sortir de classe, entre la multitud, podia semblar impossible trobar algú, però les mirades es van creuar, es van trobar. Ell es va fer el fort, però no sabia fer-ho, els sentiments estaven per damunt de tot. Ella actuava indiferent, però tampoc sabia com fer-ho, aquella mirada d’ulls negres la va sorprendre.
Tots dos sabien que aquell dia canviaria d’un moment a un altre. Ella, tímida, s’apropa a ell i li diu hola, ell fa el mateix. Ella mira al terra, quan observa un retrat d’ella mirant a la lluna en un cel sense estrelles. Era un dibuix creat per ell que tenia a una llibreta sota el braç. Se’l queda mirant. “A vegades una mirada reflexa la teva personalitat” diu ell. Ella sorpresa per les seves paraules i el dibuix, li salten llàgrimes sense voler.
“Tampoc m’esperava que t’anés a abraçar” diu ella.
I s’abracen, descobrint la timidesa de cadascú.
No hay comentarios:
Publicar un comentario